Los cuentos de Hoffman

Aquells records que tenim de quan érem petits es van difuminant, van perdent força, només aconsegueixes visualitzar una petita part de les imatges que els formen, es com si contemplessis una fotografia antiga amb les vores cremades per la llum. Els has anat desdibuixant, a força de reviure'ls potser, i et preguntes si passarà el mateix amb els records més recents que tens ara. Aniran desapareixent amb el temps també? És estranya la sensació de recordar com ens sentíem, de com érem, aquell orgull cap a la nostra pròpia persona que s'incrementava quan alguna cosa sortia bé, aquella sensació de creure't més gran que els que t'envoltaven quan en veritat eres la més petita. Acabarem oblidant tot o només allò que no volem recordar? Sembla irònic oi? que aquelles accions que ens agradaria no haver realitzat restin a la pàtina de la memòria mentre que d'altres, aquelles que et van marcar d'una manera o una altra han desaparegut deixant només una engruna de tot el que van ser.

Never Dead

Te apagas, te apagan. Cierras los ojos poco a poco, consciente de que tal vez sea la última vez que lo hagas, pero no se que te deve estar pasando por la cabeza. Lo tienes todo hecho, pero eso no le quita importáncia a lo que estás a punto de sentir por última vez. Tu alma siempre ha estado viva, lo ha seguido estando mientras tu cuerpo iba diciendo basta poco a poco, seguías sonriendo cuando entrábamos por la puerta. Te has ido consumiendo, cerrando ventanas y puertas a tu paso, pero la vida siempre ha encontrado un hueco por el que colarse y darte otro empujón. "Hay algun brote verde dentro de mí que no me deja morir", pero parece ser que ya no basta...

Te quiero

Little Girl Blue

Què decepcionant arriba a ser tot plegat, és una barreja de ràbia, incredulitat, pena, llàstima, rancor i una profunda estimació que cada cop es queda sense menys sustent perquè te n'adones de que tot el que creies que era veritat te un transfons ocult, que cada cop és mes visible i més dolorós. Quedar-te amb els bons records cada cop és més difícil perquè no saps què era mentida i què veritat i et fa mal que t'hagi oblidat d'aquesta manera quan fa un mes et deia que havies sigut el més important de la seva vida. Te n'adones que només eres una altra peça al seu joc i un cop es va cansar va escollir una altra, o almenys és això el que et fa veure quan ni tan sols es digna a dir-te hola, quan ni tan sols es digni a felicitar-te pel teu aniversari. Està molt errat si creu que el que pretenia era oblidar-ho tot i fer com si res. No s'oblida el que t'ha fet feliç.

En Pau

T'escric a tu que no em coneixes, tu que no em pots jutjar per les accions passades ni les venideres, tu que no saps res de mi i jo que tampoc se res de tu.

A tu que potser et sents identificat amb les paraules que deixo aquí, com una petita petjada, a tu que potser t'identifiques amb les mateixes cançons que jo, tu que potser tampoc entens les incongruències de la vida, aquelles que jo tampoc comprenc, que trobes irònics aquells gestos, que comprens la veritat de la mateixa manera que la veig jo.

A tu que potser també et fan mal les mateixes paraules que a mi, tu que alomillor comprens la meva postura i tot el que se'm remou per dins quan veig, llegeixo, oloro i sento tots aquells records que mai hem compartit, però que és com si fossin teus.

Tu, que potser no tens res en comú amb mi, a tu que potser mai et veig, que potser mai et conec, tu que ets com el meu reflex a l'aigua.

Tiptoe

Aquella nostàlgia que colpeja quan menys et ve de gust i sents que momentàniament les forces et flaquegen, però respires fons i fas un pas endavant, i un altre, perquè el que ara toca és caminar, com has fet tot aquest temps, i somriure com has començat a fer un altre cop, i meravellar-te amb tot allò que t'envolta i que avui has trobat nou a pesar  de que ho coneixies des de fa temps. Que la vida són dos dies, però han de passar lents per a poder-los saborejar!

in un'altra vita

Aquellas canciones que tan solo escucharlas sabes que van a formar parte de la banda sonora de tu vida, ves imágenes con un tono desgastado, un video casero sin voz en el que unos niños rien y corren, no eres tu, pero te gustaría haverlo sido, o tener al menos una escena parecida entre tus propios recuerdos para poderle añadir esa cancion que tanto le pega.

Sigues sin entender la vida, eso que te has repetido tantas veces, el carpe diem, no sabes ni por dónde cogerlo, todas aquellas cosas de las que hablan los demás te suenan a chino...

Y cuando creías que no podías estar más deshecha te sorprendes y descubres una vez más que era mentira, que lo estás y puede que lo estés más aún si cabe... a pesar de que solo quieres que termine todo esto ya, volver a vivir.

Vive la vida hoy

Va home, va! La falsedat es despren del teus porus i el cinisme del qual m'acusaves t'esbutlla els cabells, perquè sempre ha estat teu. El mateix modus operandi, aquell que jo ja conec de memòria, perquè l'has utilitzat molts cops. I bé, no et desitjo bona sort perquè la rebutjaries dient que no et cal, però la veritat és que si, ja m'ho diràs el dia que estiguis a l'altre costat de l'equació i sigui la teva persona amb la que juguin... Així que com es diu per aquí, bon vent i barca nova! ( I ara creuràs el que vulguis, però no t'escric des de el rencor, potser una mica, però ja va marxant, anar obrint els ulls és el que té) Deixar-ho en taules és la millor opció, no? Algun dia ho recordarem d'una altra manera, lluny de tots els sentiments que ara tenen gust amarg, potser riurem i tot rememorant-ho. I ara... ara faig un brindis pel dia en que ens retrobem i puguem actuar com vells amics que fan això, retrobar-se, i t'asseguro que només tindré somriures que oferir-te i bones experiències que explicar-te, les males sensacions i l'amargura no ens porten en lloc, i jo tinc masses coses per fer encara! Ja t'ho vaig dir, i vaig afegir que no ho deixaria de fer mai, i no canvio d'opinió, t'estimo, i et ben juro que no trobaràs a ningú que ho faci igual que jo, ni més tampoc. Tan de bo la vida t'ofereixi tot el que desitges i siguis feliç, de veritat, que jo també ho seré!

Pesadilla

I t'equivoques, i s'equivoquen, i m'equivoco. No serviria de res tornar enrere en el temps en el cas que trobéssim la manera, perquè cercaríem una altra per tal de continuar fent-nos mal. De què et serveix tot això ara? Hem construït vides paral·leles i la que teníem en comú s'ha esfumat, s'ha desintegrat, i els únics culpables hem estat nosaltres, en el mateix estira i arronsa, aquell: ara si, doncs ara jo no, i així successivament, fins que tu has dit prou, i m'he quedat jo sola amb els dos extrems de la corda, un a cada mà. I ara que n'he de fer jo amb això? Només em fa entrebancar, ja no m'enrecordo de com es saltava, i se m'enreda als peus i em fa caure, molt sovint, fent-me passar més estona al terra que de peu. Tu ho has esquivat tot... i et tinc tanta enveja per això... A la merda tot ja! (però tots sabem que no puc, que m'hi aferro com a un clau roent i que m'estic enfonsant amb tot, el passatge, els estris de coberta i la banda encara tocant inclosos mentre intento aferrar-me amb la punta dels dits als pocs flotadors que em queden a la vista).

Oniria e Insomia

Comprenem abans els erros d'altres persones que els nostres mateixos, els focalitzem de tal manera que no ens en adonem que hem actuat de manera errònia anteriorment, gairebé fent el mateix que l'altra persona a la que acusem, però el que fa la resta sempre sembla més greu, sempre és més greu. Sis mesos extremadament estranys, ens els que m'he perdut sense opció de retrobar-me, encara més del que ja estava, naufragant en mars de dubtes que cada cop m'allunyaven més de terra ferma, amb tsunamis de sensacions i diluvis espontanis d'alguna cosa semblant a la felicitat, allò que ja no recordo ni com es pronuncia. Ell que ha escollit sense mirar enrere, ell que em diu cínica per fer un pas endavant  potser no amb la persona adequada, però cap endavant al cap i a la fi. I el més irònic de tot això és que em sento com si n'hagués fet vint cap enrere. Estrany, oi?

Paraisos artificiales.

He movido y tirado los dados, algo que llevaba mucho tiempo sin hacer. Ha salido impar, como nuestros números favoritos y el de ella quizás. Ya no significan nada que nos relacione, has escogido, quizás a vosotros os salío el mismo número par, si, creo que fué eso. Me recuerda a mí, no sé por qué, pero teno la sensación de que nos parecemos. Ojalá te haga todo lo feliz que quise hacerte yo.

Nos sobran los motivos

El miedo, una vez más, si filtra por mis poros y retuerce mis entrañas haciendo con ellas un nudo en la boca del estomago. Bastaría con tomar una decisión, un no o un sí, cada uno a un lado de la balanza avanzando progresivamente, pero a la vez, manteniendo la incertidumbre a mi alrededor. Ninguna opción me parece más viable que la otra y vuelvo a ahogarme en mis dudas, en recuerdos oscuros, en sonrisas y sexo con lágrimas por las mañanas. Es esto lo que se siente cuando se desvanece todo lo que tenías y querías? O es solo una página demasiado larga que no acaba nunca para así poderla pasar? Y así sigo, creyendo que parte de la crueldad de la vida me ha cogido cariño. Tendré que confiar en el Karma.

Es algo personal

Vols saber la veritat? Estic cabrejada, amb tu i no amb el món com he cregut tot aquest temps. Cabrejada perquè vas fer el que et va donar la gana sense pensar en ningú que no fos tu, sense pensar en les conseqüències dels teus actes. Cabrejada perquè m'has fet sentir culpable dels errors que vas cometre tu sol. Cabrejada per totes les vegades que m'has tractat de boja i has seguit fent el que t'ha vingut en gana, trepitjant-me tants cops com has cregut necessari per netejar la teva imatge. Cabrejada per aquella nit de Cocoa i pels tres mesos sense que sortís una trista paraula de la teva boca. Cabrejada per la nit en la que celebràvem el teu aniversari i vas decidir deixar-me encara més per terra i acabar de trencar-me el poc que em quedava d'alguna cosa de la qual no recordo ni el nom. Cabrejada perquè em vas dir que algun dia em perdonaries, tot i que encara no se el que. Enfadada per totes les llàgrimes que he vessat i que no se on han anat. I tu ets el culpable, perquè feies veure que em donaves tot i quan em vaig adonar de que no era així em vas fer creure que havia estat culpa meva. I estic cabrejada perquè a pesar de tot això m'arrenques somriures d'aquells que només saps crear tu. Cabrejada perquè t'estimo com a ningú. I cabrejada perquè sé que no em puc enfadar amb tu.

Brut

Quan la concepció dallò que creies es trenca, es consumeix, es crema i es desintegra. Quan arraulir-te entre les teves quatre parets no serveix. Recordo com ens desvestíem arrencant-nos la pell entre petons i fruíem en un plaer que semblava no exhaurir-se mai. I ara m'ofego, sembla que sóc jo la que es desintegra i es consumeix en si mateixa, com les cigarretes enceses i la cera de les espelmes. Les cançons ressonen al meu cap i l'incert em crida rere les cantonades esperant a que m'apropi per fer-me seva. Tot i que sempre ho he sigut.

1999

Lo nuestro fue cosa de principio. Un principio eterno ahora parece estancado. Y estoy enfadada contigo porque me tienes colgando de un hilo y sé que en cualquier momento lo puedes soltar dejándome de puntillas sobre el infinito, agarrándome a una hebra de todo lo que hemos vivido, al borde de tus pantalones, intentando escalar para ponerme en la misma posición en la que he estado desde hace dos años y siete meses. Y estoy enfadada con el mundo por hacerme sentir así. Y con él. Y conmigo.

Ocean

Després d'aquesta nit només tenia ganes d'escriure, uns quants principis d'alguna cosa que potser ja mai transcriuré a cap lloc han passejat pel meu cap i s'han volatilitzat fins la punta dels dits, esperant impacients a que agafés un bolígraf o comencés a pitjar alguna tecla, però quan pensava en alguna continuació, un altre principi esprintava i prenia el lloc a l'anterior, fent que es perdés en el món de l'incert, allà on acaben les gomes de cabells, al lloc on desapareixen totes les coses quan realment les necessites i et poses a buscar-les. Al lloc on resto jo des de fa un temps. Un limbo estrany on succeeix de tot però on realment, només sóc conscient d'una petita part, molt petita, del que ocorre al meu voltant i a la meva pròpia vida. Un standby constant interromput per petits instants de sol i a vegades per unes llàgrimes ja vesades i exhaurides després de tant de temps inundant el coixí. I segueixo remarcant que odio prendre decisions, que mai se m'ha donat bé i que m'ofeguen, que esperen el moment en el que m'he decidit per donar-me l'esquena i fer-me veure que potser la millor opció era la que havia descartat, i així successivament... fins que el meu cor i el meu cervell es col·lapsin i explotin per sobrecàrrega de sentiments indesxifrables, de ràbia contra el món.

Batecs

Els somriures se m'esborren quan recordo. Les imatges es passegen per tot arreu i apareixen en els moments més inoportuns, quan tenia tot mitjanament clar i decidit. I se'm trenca l'ànima i els pocs bocinets que em queden de cor... Ja no serveix de res fer-me la forta i aixecar les espatlles quan em pregunten com estic, no serveix tampoc que hem preguntin que vull, perquè ni tan sols jo ho se. Estic perduda, naufrago...
Calia complicar-ho tot? no estàvem bé? No era prou?

Suzanne

Es... raro. Me mantego en mi burbuja y te miento diciéndote que intento salir de ella, cuando la verdad es que me aterra tener que enfrentarme con la realidad, me ahoga, me consume. Voy saltando de aquí para allá sin encontrar un sitio firme en el que plantarme mientras África no deja de pasearse por mi cabeza. Salir, salir, salir, salir, huir, dejarlo todo aqui y no mirar atrás hasta el momento en el que tenga que volver. Y entonces retomarlo todo, como si el lapso de tiempo transcurrido hubiese sido el mismo que el de un parpadeo silencioso y automático. Pero no. Te estás enfrentando a la vida pequeña y se te clava con uñas y dientes recordándote que todo es real y aún así te parece que vives pasando de puntillas por encima de todo, que se te ha olvidado sentir con intensidad...

Cuidándote.

Y de vuelta a las conversaciones plagadas de "jajaja" que no tienen ningún significado, que pones por poner y dejar constancia de que has leído lo que he enviado.

No puedo, te echo horriblemente de menos y solo han pasado horas...