Comprenem abans els erros d'altres persones que els nostres mateixos, els focalitzem de tal manera que no ens en adonem que hem actuat de manera errònia anteriorment, gairebé fent el mateix que l'altra persona a la que acusem, però el que fa la resta sempre sembla més greu, sempre és més greu. Sis mesos extremadament estranys, ens els que m'he perdut sense opció de retrobar-me, encara més del que ja estava, naufragant en mars de dubtes que cada cop m'allunyaven més de terra ferma, amb tsunamis de sensacions i diluvis espontanis d'alguna cosa semblant a la felicitat, allò que ja no recordo ni com es pronuncia. Ell que ha escollit sense mirar enrere, ell que em diu cínica per fer un pas endavant potser no amb la persona adequada, però cap endavant al cap i a la fi. I el més irònic de tot això és que em sento com si n'hagués fet vint cap enrere. Estrany, oi?
No hay comentarios:
Publicar un comentario