Visc de records?
Fa anys que suro, tot i que tinc la sensació de que no he sortit a la superfície, que la por és més gran que les ganes, tot i que intenti fer veure que no. Tot i seguir endavant i trencar les barreres que jo mateixa m'he anat posant.
Em segueixo sentint com una noia de 16 anys, observant com la vida comença per a mi. Que ja ho vaig viure, que em vaig desfer, però a l'hora de muntar-me de nou no hi vaig voler posar alguna peça.
Camino cap endavant i obro les portes que m'aterraven, ara hi entra la llum perquè comprenc que totes em conformen i que tot i ser fosques, aquelles habitacions són les que em complementen.
Però sempre torno enrere, als records i a repassar moments i decisions un cop i un altre. Perquè no vull que em defineixi allò, tot i que va ser el que em va canviar. Que vull passar pàgina d'una vegada i seguir amb la vida, però els records em criden i em fan mirar enrere cada dos per tres.
Visc de records. I d'excuses.
