I t'equivoques, i s'equivoquen, i m'equivoco. No serviria de res tornar enrere en el temps en el cas que trobéssim la manera, perquè cercaríem una altra per tal de continuar fent-nos mal. De què et serveix tot això ara? Hem construït vides paral·leles i la que teníem en comú s'ha esfumat, s'ha desintegrat, i els únics culpables hem estat nosaltres, en el mateix estira i arronsa, aquell: ara si, doncs ara jo no, i així successivament, fins que tu has dit prou, i m'he quedat jo sola amb els dos extrems de la corda, un a cada mà. I ara que n'he de fer jo amb això? Només em fa entrebancar, ja no m'enrecordo de com es saltava, i se m'enreda als peus i em fa caure, molt sovint, fent-me passar més estona al terra que de peu. Tu ho has esquivat tot... i et tinc tanta enveja per això... A la merda tot ja! (però tots sabem que no puc, que m'hi aferro com a un clau roent i que m'estic enfonsant amb tot, el passatge, els estris de coberta i la banda encara tocant inclosos mentre intento aferrar-me amb la punta dels dits als pocs flotadors que em queden a la vista).
No hay comentarios:
Publicar un comentario