Hurt

- Les cançons d'aquest home em fan estremir, són com el fred del mes de febrer que encara no ha arribat, com els teus petons i les teves mossegades. Sóc humana, m'equivoco i actuo erróniament. Però també sé rectificar. Tinc un munt de coses per dir-te, però quan et tinc davant se m'obliden. I l'últim que vull és perdre't però sembla que és l'unic que estic aconseguint.

The first time I ever saw your face.

Tu pots, jo sé que si. I si falles no passa res petita, aquí estaré jo per ajudar-te a aixecar, per espolsar-te els genolls i recol·locarte aquell floc de sabells darrera l'orella. Que la vida és dura, si, i sempre costa prendre decisions, però a força d'errors acabes aprenent. Només et cal obrir els ulls.

Beethoven, Symphony 7, Allegro, mvt 2

Resulta que el significado cambia dependiendo del lugar en el que pones esa jodida coma. Y, ¿qué hago yo ahora con todo esto si no sé como estructurarlo?. Opto por un punto, mejor seguido que a parte.

Media Luna.

- I resulta que per als demés tu sempre pots fer més, no t'esforces prou per a ningú, I somrius i assenteixes, cansada d'escoltar sempre les mateixes coses, afegint aquella nova persona a la llista de la gent que viu esperant més de tu. Aleshores arriba el moment en el que t'adones que deu ser que no ets prou per a ningú, i t'assalten els dubtes de si ho ets per a tu mateixa.

Et sorprens del que podies arribar a escriure fa dos anys, quan tot era diferent, però et sorpréns encara més al descobrir que de tant en tant, et tornes a sentir igual...

Don't leave me now

- No soc com realment penses, no necesito misericòrdia ni mirades de llàstima, conec prou bé les meves limitacions i no em cal que tu me les repeteixis un cop i un altre. No soc fluixa, em pots dir les coses a la cara, que no m'ensorraré com un castell de cartes, potser tinc coses que no t'agraden, però saps què? No puc fer-hi res, perquè resulta que m'agrado tal com soc i no trobo la necessitat de canviar-me res. Potser és que et sents millor ambtu mateixa així. Potser és que només vols cridar l'atenció d'aquells que tens al voltant i que et riuen les gràcies, però pots buscar-te a una altra persona de qui riure't, que jo ja estic cansada d'aguantar les teves impertinències. 

La era de la capoeira

- La verdad es que no sé si se me han acabado las palabras, nunca había pasado tanto tiempo con la mente en blanco, y no sé que hacer, no me encuentro el botón de encendido, y estoy cansada de permanecer en standby. Es como un velo que me cubre y no me deja pensar en nada, que no me deja escribir, y no lo soporto, no aguanto sentir esa impotencia que me recorre cada vez que me siento en frente de la libreta, cojo el boligrafo y no pasa nada, nada. Es como si las palabras estuvieran atascadas, y no salen, por mucho que me esfuerce, no consigo construir frases con sentido. Quizás se me han acabado las cosas que decir para así poder sentir más.

Un minuto nada más.

- I de tant en tant tornen, fan que et despertis espantada, de cop, amb el cor bategant amb frenesí, tan ràpid i tan fort, que el sents. De res et serveix mirar al voltant, ja saps que no hi ha res, que ha sigut un altre malson i que tot just tornis a adormir-te, t'oblidaràs d'ell. Però ha sigut tan real, que encara notes la coisor als ulls. Tanques els ulls i respires fons mentre et repeteixes: només ha estat un somni.

Dia 1.

- Segueixes giravoltant al matalàs i notes com el cor et va a mil per hora, que respires agitadament i que el cap et dóna voltes, vols dormir, perquè estàs cansada però no pots. Són masses coses les que fa temps que tens al cap, i ja saps que tenen l'havilitat de mortificarte en els moments menys oportuns.