Los cuentos de Hoffman

Aquells records que tenim de quan érem petits es van difuminant, van perdent força, només aconsegueixes visualitzar una petita part de les imatges que els formen, es com si contemplessis una fotografia antiga amb les vores cremades per la llum. Els has anat desdibuixant, a força de reviure'ls potser, i et preguntes si passarà el mateix amb els records més recents que tens ara. Aniran desapareixent amb el temps també? És estranya la sensació de recordar com ens sentíem, de com érem, aquell orgull cap a la nostra pròpia persona que s'incrementava quan alguna cosa sortia bé, aquella sensació de creure't més gran que els que t'envoltaven quan en veritat eres la més petita. Acabarem oblidant tot o només allò que no volem recordar? Sembla irònic oi? que aquelles accions que ens agradaria no haver realitzat restin a la pàtina de la memòria mentre que d'altres, aquelles que et van marcar d'una manera o una altra han desaparegut deixant només una engruna de tot el que van ser.

Never Dead

Te apagas, te apagan. Cierras los ojos poco a poco, consciente de que tal vez sea la última vez que lo hagas, pero no se que te deve estar pasando por la cabeza. Lo tienes todo hecho, pero eso no le quita importáncia a lo que estás a punto de sentir por última vez. Tu alma siempre ha estado viva, lo ha seguido estando mientras tu cuerpo iba diciendo basta poco a poco, seguías sonriendo cuando entrábamos por la puerta. Te has ido consumiendo, cerrando ventanas y puertas a tu paso, pero la vida siempre ha encontrado un hueco por el que colarse y darte otro empujón. "Hay algun brote verde dentro de mí que no me deja morir", pero parece ser que ya no basta...

Te quiero