in un'altra vita

Aquellas canciones que tan solo escucharlas sabes que van a formar parte de la banda sonora de tu vida, ves imágenes con un tono desgastado, un video casero sin voz en el que unos niños rien y corren, no eres tu, pero te gustaría haverlo sido, o tener al menos una escena parecida entre tus propios recuerdos para poderle añadir esa cancion que tanto le pega.

Sigues sin entender la vida, eso que te has repetido tantas veces, el carpe diem, no sabes ni por dónde cogerlo, todas aquellas cosas de las que hablan los demás te suenan a chino...

Y cuando creías que no podías estar más deshecha te sorprendes y descubres una vez más que era mentira, que lo estás y puede que lo estés más aún si cabe... a pesar de que solo quieres que termine todo esto ya, volver a vivir.

Vive la vida hoy

Va home, va! La falsedat es despren del teus porus i el cinisme del qual m'acusaves t'esbutlla els cabells, perquè sempre ha estat teu. El mateix modus operandi, aquell que jo ja conec de memòria, perquè l'has utilitzat molts cops. I bé, no et desitjo bona sort perquè la rebutjaries dient que no et cal, però la veritat és que si, ja m'ho diràs el dia que estiguis a l'altre costat de l'equació i sigui la teva persona amb la que juguin... Així que com es diu per aquí, bon vent i barca nova! ( I ara creuràs el que vulguis, però no t'escric des de el rencor, potser una mica, però ja va marxant, anar obrint els ulls és el que té) Deixar-ho en taules és la millor opció, no? Algun dia ho recordarem d'una altra manera, lluny de tots els sentiments que ara tenen gust amarg, potser riurem i tot rememorant-ho. I ara... ara faig un brindis pel dia en que ens retrobem i puguem actuar com vells amics que fan això, retrobar-se, i t'asseguro que només tindré somriures que oferir-te i bones experiències que explicar-te, les males sensacions i l'amargura no ens porten en lloc, i jo tinc masses coses per fer encara! Ja t'ho vaig dir, i vaig afegir que no ho deixaria de fer mai, i no canvio d'opinió, t'estimo, i et ben juro que no trobaràs a ningú que ho faci igual que jo, ni més tampoc. Tan de bo la vida t'ofereixi tot el que desitges i siguis feliç, de veritat, que jo també ho seré!

Pesadilla

I t'equivoques, i s'equivoquen, i m'equivoco. No serviria de res tornar enrere en el temps en el cas que trobéssim la manera, perquè cercaríem una altra per tal de continuar fent-nos mal. De què et serveix tot això ara? Hem construït vides paral·leles i la que teníem en comú s'ha esfumat, s'ha desintegrat, i els únics culpables hem estat nosaltres, en el mateix estira i arronsa, aquell: ara si, doncs ara jo no, i així successivament, fins que tu has dit prou, i m'he quedat jo sola amb els dos extrems de la corda, un a cada mà. I ara que n'he de fer jo amb això? Només em fa entrebancar, ja no m'enrecordo de com es saltava, i se m'enreda als peus i em fa caure, molt sovint, fent-me passar més estona al terra que de peu. Tu ho has esquivat tot... i et tinc tanta enveja per això... A la merda tot ja! (però tots sabem que no puc, que m'hi aferro com a un clau roent i que m'estic enfonsant amb tot, el passatge, els estris de coberta i la banda encara tocant inclosos mentre intento aferrar-me amb la punta dels dits als pocs flotadors que em queden a la vista).

Oniria e Insomia

Comprenem abans els erros d'altres persones que els nostres mateixos, els focalitzem de tal manera que no ens en adonem que hem actuat de manera errònia anteriorment, gairebé fent el mateix que l'altra persona a la que acusem, però el que fa la resta sempre sembla més greu, sempre és més greu. Sis mesos extremadament estranys, ens els que m'he perdut sense opció de retrobar-me, encara més del que ja estava, naufragant en mars de dubtes que cada cop m'allunyaven més de terra ferma, amb tsunamis de sensacions i diluvis espontanis d'alguna cosa semblant a la felicitat, allò que ja no recordo ni com es pronuncia. Ell que ha escollit sense mirar enrere, ell que em diu cínica per fer un pas endavant  potser no amb la persona adequada, però cap endavant al cap i a la fi. I el més irònic de tot això és que em sento com si n'hagués fet vint cap enrere. Estrany, oi?