Es algo personal

Vols saber la veritat? Estic cabrejada, amb tu i no amb el món com he cregut tot aquest temps. Cabrejada perquè vas fer el que et va donar la gana sense pensar en ningú que no fos tu, sense pensar en les conseqüències dels teus actes. Cabrejada perquè m'has fet sentir culpable dels errors que vas cometre tu sol. Cabrejada per totes les vegades que m'has tractat de boja i has seguit fent el que t'ha vingut en gana, trepitjant-me tants cops com has cregut necessari per netejar la teva imatge. Cabrejada per aquella nit de Cocoa i pels tres mesos sense que sortís una trista paraula de la teva boca. Cabrejada per la nit en la que celebràvem el teu aniversari i vas decidir deixar-me encara més per terra i acabar de trencar-me el poc que em quedava d'alguna cosa de la qual no recordo ni el nom. Cabrejada perquè em vas dir que algun dia em perdonaries, tot i que encara no se el que. Enfadada per totes les llàgrimes que he vessat i que no se on han anat. I tu ets el culpable, perquè feies veure que em donaves tot i quan em vaig adonar de que no era així em vas fer creure que havia estat culpa meva. I estic cabrejada perquè a pesar de tot això m'arrenques somriures d'aquells que només saps crear tu. Cabrejada perquè t'estimo com a ningú. I cabrejada perquè sé que no em puc enfadar amb tu.

Brut

Quan la concepció dallò que creies es trenca, es consumeix, es crema i es desintegra. Quan arraulir-te entre les teves quatre parets no serveix. Recordo com ens desvestíem arrencant-nos la pell entre petons i fruíem en un plaer que semblava no exhaurir-se mai. I ara m'ofego, sembla que sóc jo la que es desintegra i es consumeix en si mateixa, com les cigarretes enceses i la cera de les espelmes. Les cançons ressonen al meu cap i l'incert em crida rere les cantonades esperant a que m'apropi per fer-me seva. Tot i que sempre ho he sigut.

1999

Lo nuestro fue cosa de principio. Un principio eterno ahora parece estancado. Y estoy enfadada contigo porque me tienes colgando de un hilo y sé que en cualquier momento lo puedes soltar dejándome de puntillas sobre el infinito, agarrándome a una hebra de todo lo que hemos vivido, al borde de tus pantalones, intentando escalar para ponerme en la misma posición en la que he estado desde hace dos años y siete meses. Y estoy enfadada con el mundo por hacerme sentir así. Y con él. Y conmigo.