Ocean

Després d'aquesta nit només tenia ganes d'escriure, uns quants principis d'alguna cosa que potser ja mai transcriuré a cap lloc han passejat pel meu cap i s'han volatilitzat fins la punta dels dits, esperant impacients a que agafés un bolígraf o comencés a pitjar alguna tecla, però quan pensava en alguna continuació, un altre principi esprintava i prenia el lloc a l'anterior, fent que es perdés en el món de l'incert, allà on acaben les gomes de cabells, al lloc on desapareixen totes les coses quan realment les necessites i et poses a buscar-les. Al lloc on resto jo des de fa un temps. Un limbo estrany on succeeix de tot però on realment, només sóc conscient d'una petita part, molt petita, del que ocorre al meu voltant i a la meva pròpia vida. Un standby constant interromput per petits instants de sol i a vegades per unes llàgrimes ja vesades i exhaurides després de tant de temps inundant el coixí. I segueixo remarcant que odio prendre decisions, que mai se m'ha donat bé i que m'ofeguen, que esperen el moment en el que m'he decidit per donar-me l'esquena i fer-me veure que potser la millor opció era la que havia descartat, i així successivament... fins que el meu cor i el meu cervell es col·lapsin i explotin per sobrecàrrega de sentiments indesxifrables, de ràbia contra el món.

Batecs

Els somriures se m'esborren quan recordo. Les imatges es passegen per tot arreu i apareixen en els moments més inoportuns, quan tenia tot mitjanament clar i decidit. I se'm trenca l'ànima i els pocs bocinets que em queden de cor... Ja no serveix de res fer-me la forta i aixecar les espatlles quan em pregunten com estic, no serveix tampoc que hem preguntin que vull, perquè ni tan sols jo ho se. Estic perduda, naufrago...
Calia complicar-ho tot? no estàvem bé? No era prou?

Suzanne

Es... raro. Me mantego en mi burbuja y te miento diciéndote que intento salir de ella, cuando la verdad es que me aterra tener que enfrentarme con la realidad, me ahoga, me consume. Voy saltando de aquí para allá sin encontrar un sitio firme en el que plantarme mientras África no deja de pasearse por mi cabeza. Salir, salir, salir, salir, huir, dejarlo todo aqui y no mirar atrás hasta el momento en el que tenga que volver. Y entonces retomarlo todo, como si el lapso de tiempo transcurrido hubiese sido el mismo que el de un parpadeo silencioso y automático. Pero no. Te estás enfrentando a la vida pequeña y se te clava con uñas y dientes recordándote que todo es real y aún así te parece que vives pasando de puntillas por encima de todo, que se te ha olvidado sentir con intensidad...